Avaluació o qualificació? Avancem o ens estanquem?

Podem seguir avaluant tenint en compte un model tradicional, un model que contempla una finalitat, que són els aspectes motrius? Estem parlant d’una avaluació que contempla una qualificació final. Per tant, uns resultats que evidencien una nota FINAL que representa l’aprenentatge de l’alumne. Un alumne que no pot entendre el perquè l’hi ha tocat ser un 5, o ser un 8.

Amb això no voldria generalitzar, perquè és veritat que molts centres educatius estan portant a terme sistemes d’avaluació molt interessants, però també és veritat que un gran nombre de centres estan utilitzant sistemes que s’utilitzaven fa quinze i vint anys enrere.

El meu record, quan cursava l’educació física a l’EGB, com també de l’educació secundària obligatòria, és de ser un alumne passiu, un alumne que es limitava a reproduir la instrucció del mestre. Unes instruccions que no en coneixia els objectius que perseguíem i que volíem aconseguir. I que, posteriorment, era avaluat a través d’uns criteris els quals els desconeixia, i que, per tant, acceptaves la nota sense saber quin era el motiu de tenir una nota o una altra, i el més important, sense saber quins canvis o adaptacions fer per avançar.

Actualment estem en un context competencial, en què perseguim que els alumnes siguin capaços d’enfrontar-se a diferents situacions, en diferents moments i circumstàncies. Volem que els alumnes desenvolupin l’autonomia i la iniciativa personal per ser crítics a l’hora de prendre decisions, i que siguin capaços d’aprendre a aprendre al llarg de la seva vida.

En aquest sentit, doncs, i tenint en compte que la societat avança a pas de gegant (context socio-tecnològis, amb més experiències, oportunitats d’aprenentatge...), i en el desenvolupament competencial, hem de caminar cap a un ensenyament flexible i un aprenentatge obert. En que els alumnes, en referència a l’avaluació, siguin partícips del que estan fent. Que sàpiguen quins objectius es persegueixen, amb uns indicadors clars per prevenir les dificultats. Que formin part del procés d’aprenentatge i siguin conscients de d’aquest (autoregulació). Per tant, hauríem de canviar cap a una direcció d’un nou paradigma d’avaluació anomenat “apreciació”.

Tornant a la meva experiència en l’entorn educatiu, en aquest cas, en el meu pas per l’escola com a practicant de mestre, la vivència va ser d’una metodologia en que els alumnes no eren partícips del seu procés d’aprenentatge. El mestre especialista avaluava els alumnes en funció d’uns registres d’avaluació única, fins i tot el fet de preguntar-me quina nota els posaria jo havent assistit a unes poques sessions. Aquesta experiència em porta a la reflexió, que sovint recau en la falta de coneixement i d’utilització d’altres metodologies, altres instruments..., por a entrar en altres alternatives, però sovint s’esdevé per falta de motivació o bé per acomodació professional. Una acomodació que permet al docent establir el seu rol,  però aportant el mínim esforç per gestionar la seva tasca. Un ús qualificador fàcil i còmode.

Relacionant-ho amb les competències bàsiques, si el nostre objectiu és que els alumnes desenvolupin aquestes capacitats i, per tant, una tasca que l’hem de fer conjunta (entre docents), quina importància té que avaluem, per posar un exemple, si l’alumne és capaç de saltar una balla d’un metre d’alçada? Com valorarem, des de l’àrea d’EDF el desenvolupament competencial dels alumnes en les juntes d’avaluació? Com bé ens menciona Ángel Pérez Pueyo en el seu article: “Las Competencias básicas en EF. ¿Evaluación o Calificación?”, que estem confonent el fet de que un alumne demostri la seva competència en la nostra àrea després d’adquirir un objectiu, amb que tingui adquirida una competència bàsica.

En aquest sentit, doncs, és evident que necessitem aquest canvi de direcció, un canvi urgent pel que fa la manera d’enfocar les activitat d’ensenyament aprenentatge. Un enfocament competencial conjunt (entre docents) que permeti aquest vincle entre àrees. Que des de cadascuna d’elles les permeti contribuir a aquest desenvolupament competencial.

I en aquest sentit, també, aquest canvi de rol del docent, a l’hora de plantejar un enfocament constructivista, fomentant l’autonomia de l’alumne despertant la curiositat, el criteri i iniciativa, en què l’alumne aprengui descobrint, experimentant, resolent problemes i  sobretot, també, que les activitats siguin contextualitzades a la vida quotidiana, plantejant noves situacions.

Per tant, no podem obviar que l’alumne, també, ha de ser partícip i conscient del seu procés d’aprenentatge a través d’una avaluació formadora i compartida. Una avaluació que com bé ens diuen López, Monjas, Manrique, Barba i González en el seu article: “Implicaciones de la evaluación en los enfoques de educación física cooperativa. El papel de la evaluación formativa y compartida en la necessaria búsqueda de coherencia.”, ens permet una millora en els processos d’ensenyament aprenentatge i ens permet compartir-ho a través del diàleg i la presa de decisions conjuntes.

Una proposta que requereix temps i esforç, ja sigui en la preparació dels instruments pel mestre (dia a dia, autoavaluació, rol a les sessions...), com la preparació i introducció de noves dinàmiques pels alumnes (portafolis, llistes, rúbriques...), però que és evident que hem de caminar cap a aquesta direcció.

Per tancar la reflexió, m’agradaria compartir el blog de Santiago Moll Vaquer, professor de secundària, el qual ens parla de la “indefención aprendida”, amb paraules del Psicòleg Martín Seligman “learned helpnessness”, un estat psicologic que es dóna quan un subjecte s’adona que els fets que l’envolten són incontrolables. En l’àmbit educatiu dóna un estat de desmotivació i una predisposició negativa cap als processos d’ensenyament aprenentatge. Aquests casos es poden donar quan una sèrie de resultats negatius previs predisposin a l’alumne a creure’s que no està capacitat per aprendre. Causes que provoca als alumnes: falta de motivació, desinterès pel coneixement, falta d’autoestima, por, etc.

Interessant veure el vídeo dins el següent enllaç, que ens reflecteix el que passa dins les aules.

http://justificaturespuesta.com/que-es-la-indefension-aprendida-como-afecta-a-tus-alumnos/

Per tant, estem parlant d’una gran responsabilitat pels docents, que com bé proposava en línies anteriors, és essencial dedicar temps i esforç en poder promoure una pedagogia activa, en què els alumnes se sentin vius en el seu procés d’aprenentatge. Un treball a l’aula de les emocions que contempli la confiança, la motivació, el reforç positiu i treballar per millorar l’autoconcepte dels alumnes. I que millor que plantejar una avaluació formadora i compartida!






-López, V; Monjas, R; Manrique, J; Barba, J; González, M. Implicaciones de la evaluación en los enfoques de educación física cooperativa. El papel de la evaluación formativa y compartida en la necesaria búsqueda de coherencia. A: Cultura y Educación: Revista de teoría, investigación y práctica, vol.20, núm 4, págs. 457 - 477 2008.

 

-Pueyo, A. Las competencias básicas en EF ¿Evaluación o calificación? A: Revista Española de Educación Física y Deportes, núm. 397, págs. 37 - 49, 2012.