Avaluació o qualificació? Avancem o ens estanquem?

Podem seguir avaluant tenint en compte un model tradicional, un model que contempla una finalitat, que són els aspectes motrius? Estem parlant d’una avaluació que contempla una qualificació final. Per tant, uns resultats que evidencien una nota FINAL que representa l’aprenentatge de l’alumne. Un alumne que no pot entendre el perquè l’hi ha tocat ser un 5, o ser un 8.

Amb això no voldria generalitzar, perquè és veritat que molts centres educatius estan portant a terme sistemes d’avaluació molt interessants, però també és veritat que un gran nombre de centres estan utilitzant sistemes que s’utilitzaven fa quinze i vint anys enrere.

El meu record, quan cursava l’educació física a l’EGB, com també de l’educació secundària obligatòria, és de ser un alumne passiu, un alumne que es limitava a reproduir la instrucció del mestre. Unes instruccions que no en coneixia els objectius que perseguíem i que volíem aconseguir. I que, posteriorment, era avaluat a través d’uns criteris els quals els desconeixia, i que, per tant, acceptaves la nota sense saber quin era el motiu de tenir una nota o una altra, i el més important, sense saber quins canvis o adaptacions fer per avançar.

Actualment estem en un context competencial, en què perseguim que els alumnes siguin capaços d’enfrontar-se a diferents situacions, en diferents moments i circumstàncies. Volem que els alumnes desenvolupin l’autonomia i la iniciativa personal per ser crítics a l’hora de prendre decisions, i que siguin capaços d’aprendre a aprendre al llarg de la seva vida.

En aquest sentit, doncs, i tenint en compte que la societat avança a pas de gegant (context socio-tecnològis, amb més experiències, oportunitats d’aprenentatge...), i en el desenvolupament competencial, hem de caminar cap a un ensenyament flexible i un aprenentatge obert. En que els alumnes, en referència a l’avaluació, siguin partícips del que estan fent. Que sàpiguen quins objectius es persegueixen, amb uns indicadors clars per prevenir les dificultats. Que formin part del procés d’aprenentatge i siguin conscients de d’aquest (autoregulació). Per tant, hauríem de canviar cap a una direcció d’un nou paradigma d’avaluació anomenat “apreciació”.

Tornant a la meva experiència en l’entorn educatiu, en aquest cas, en el meu pas per l’escola com a practicant de mestre, la vivència va ser d’una metodologia en que els alumnes no eren partícips del seu procés d’aprenentatge. El mestre especialista avaluava els alumnes en funció d’uns registres d’avaluació única, fins i tot el fet de preguntar-me quina nota els posaria jo havent assistit a unes poques sessions. Aquesta experiència em porta a la reflexió, que sovint recau en la falta de coneixement i d’utilització d’altres metodologies, altres instruments..., por a entrar en altres alternatives, però sovint s’esdevé per falta de motivació o bé per acomodació professional. Una acomodació que permet al docent establir el seu rol,  però aportant el mínim esforç per gestionar la seva tasca. Un ús qualificador fàcil i còmode.

Relacionant-ho amb les competències bàsiques, si el nostre objectiu és que els alumnes desenvolupin aquestes capacitats i, per tant, una tasca que l’hem de fer conjunta (entre docents), quina importància té que avaluem, per posar un exemple, si l’alumne és capaç de saltar una balla d’un metre d’alçada? Com valorarem, des de l’àrea d’EDF el desenvolupament competencial dels alumnes en les juntes d’avaluació? Com bé ens menciona Ángel Pérez Pueyo en el seu article: “Las Competencias básicas en EF. ¿Evaluación o Calificación?”, que estem confonent el fet de que un alumne demostri la seva competència en la nostra àrea després d’adquirir un objectiu, amb que tingui adquirida una competència bàsica.

En aquest sentit, doncs, és evident que necessitem aquest canvi de direcció, un canvi urgent pel que fa la manera d’enfocar les activitat d’ensenyament aprenentatge. Un enfocament competencial conjunt (entre docents) que permeti aquest vincle entre àrees. Que des de cadascuna d’elles les permeti contribuir a aquest desenvolupament competencial.

I en aquest sentit, també, aquest canvi de rol del docent, a l’hora de plantejar un enfocament constructivista, fomentant l’autonomia de l’alumne despertant la curiositat, el criteri i iniciativa, en què l’alumne aprengui descobrint, experimentant, resolent problemes i  sobretot, també, que les activitats siguin contextualitzades a la vida quotidiana, plantejant noves situacions.

Per tant, no podem obviar que l’alumne, també, ha de ser partícip i conscient del seu procés d’aprenentatge a través d’una avaluació formadora i compartida. Una avaluació que com bé ens diuen López, Monjas, Manrique, Barba i González en el seu article: “Implicaciones de la evaluación en los enfoques de educación física cooperativa. El papel de la evaluación formativa y compartida en la necessaria búsqueda de coherencia.”, ens permet una millora en els processos d’ensenyament aprenentatge i ens permet compartir-ho a través del diàleg i la presa de decisions conjuntes.

Una proposta que requereix temps i esforç, ja sigui en la preparació dels instruments pel mestre (dia a dia, autoavaluació, rol a les sessions...), com la preparació i introducció de noves dinàmiques pels alumnes (portafolis, llistes, rúbriques...), però que és evident que hem de caminar cap a aquesta direcció.

Per tancar la reflexió, m’agradaria compartir el blog de Santiago Moll Vaquer, professor de secundària, el qual ens parla de la “indefención aprendida”, amb paraules del Psicòleg Martín Seligman “learned helpnessness”, un estat psicologic que es dóna quan un subjecte s’adona que els fets que l’envolten són incontrolables. En l’àmbit educatiu dóna un estat de desmotivació i una predisposició negativa cap als processos d’ensenyament aprenentatge. Aquests casos es poden donar quan una sèrie de resultats negatius previs predisposin a l’alumne a creure’s que no està capacitat per aprendre. Causes que provoca als alumnes: falta de motivació, desinterès pel coneixement, falta d’autoestima, por, etc.

Interessant veure el vídeo dins el següent enllaç, que ens reflecteix el que passa dins les aules.

http://justificaturespuesta.com/que-es-la-indefension-aprendida-como-afecta-a-tus-alumnos/

Per tant, estem parlant d’una gran responsabilitat pels docents, que com bé proposava en línies anteriors, és essencial dedicar temps i esforç en poder promoure una pedagogia activa, en què els alumnes se sentin vius en el seu procés d’aprenentatge. Un treball a l’aula de les emocions que contempli la confiança, la motivació, el reforç positiu i treballar per millorar l’autoconcepte dels alumnes. I que millor que plantejar una avaluació formadora i compartida!






-López, V; Monjas, R; Manrique, J; Barba, J; González, M. Implicaciones de la evaluación en los enfoques de educación física cooperativa. El papel de la evaluación formativa y compartida en la necesaria búsqueda de coherencia. A: Cultura y Educación: Revista de teoría, investigación y práctica, vol.20, núm 4, págs. 457 - 477 2008.

 

-Pueyo, A. Las competencias básicas en EF ¿Evaluación o calificación? A: Revista Española de Educación Física y Deportes, núm. 397, págs. 37 - 49, 2012.

 

QUE VOLEM PELS NOSTRES ALUMNES?

En les darreres sessions del màster, hem tingut la oportunitat de conèixer diferents aspectes sobre l’avaluació, uns aspectes essencials que tenim al nostre abast, només ens cal dedicar-hi temps i esforç.

Tots sabem que l’avaluació és un element de l’ensenyament aprenentatge, que sovint fa por als alumnes. Un procés que no agrada pel fet de que el judici del que fas, a vegades pot ser injust. Un procés, doncs, que pot provocar en l’alumne desmotivació i una predisposició negativa cap a l’assoliment de les activitats. Aquí, doncs, recau en la responsabilitat del docent perquè això no passi.

La meva experiència en les escoles, m’ha ensenyat que cada mestres pensa diferent en quan a l’avaluació, i que, per tant, hi ha molts tipus. Segons el període, amb avaluacions més tancades, més obertes, els objectius a tenir en compte, etc. Tot i així, el que m’ha aportat és que no podem fer una tasca conjunta en un mateix centre, si cada docent en fa un enfocament diferent.

Tornant a les sessions del màster, em va acompanyar amb molta significativitat, el visionat del discurs de Reyes Carretero en la jornada anual de la xarxa de competències bàsiques, en la que l’autora ens parla d’una avaluació més autèntica, més propera a la vida real.

Tenint en compte que volem que els alumnes desenvolupin unes competències bàsiques, i que aquestes esdevenen un aprenentatge que els permeti créixer i desenvolupar-se en una societat cada vegada més complexa, per què continuem sotmesos en metodologies mecanitzades, basades en instrucció- repetició?

Per què no escoltem la veu dels nens i nenes que en pensen?

http://t.co/sr8OvGHTRx
 

Reyes Carretero ens planteja unes preguntes sobre l’avaluació: Què és, com i quan s’ha d’avaluar? Fent referència a les CCBB, l’autora ens planteja l’avaluació formadora que no només sigui qualificadora, sinó que tingui resultats amb les competències bàsiques. Aquest funció competencial que vol dir que aquest procés valoratiu formi part del procés d’ensenyament aprenentatge. Que formi part de tot el procés.

L’autora ens parla de tres processos: recollida d’informació (tècniques i instruments), emetre un judici valoratiu (critèris i indicadors d’avaluació) i presa de decisions (per definir l’aprenentatge de l’alumne). Sempre i quan aquest processos vagin encaminats en la resolució de problemes, per saber l’ús que en fa l’alumne dels aprenentatges. És a dir, aplicar coneixements a noves situacions, diferents situacions pe veure com actua l’alumne. Això els permet afrontar situacions quotidianes, seguir aprenent al llarg de la vida.

Doncs si aquest és el nostre objectiu, perquè no posem fil a l’agulla??!

Aquí adjunto una reflexió de Neus Santamaria que ens permet reflexionar sobre aquet canvi de direcció que hauríem de fer en el sistema educatiu. Avaluació per aprendre a Catalunya: d’on venim, on som i cap on anem.

http://www.xtec.cat/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/4231388e-6a14-40e6-b74e-a1a1dde507b8/neus_sanmarti.pdf

Cal fer una bona reflexió de les paraules que ens transmet Neus Santamaria, per això també cal veure altres experiències de diferents centres que ens presenten el congrès europeu :Avaluar per aprendre.

Enllaç: http://www.xtec.cat/web/curriculum/2239

L'educació en el segle XXI

En aquesta societat de canvis constants, en la globalització econòmica, en què cada vegada més veiem la necessitat de tenir Internet al nostre abast, tenir les noves tecnologies de la informació aprop nostre per no esdevenir uns analfabets en aquest "nou context digital", ens diu que Internet, evidentment, ens aporta una nova dimensió al fet educatiu.

En aquest senit, doncs, no podem seguir sotmesos en una educació igual que en la transició democràtica, en què els mestres són transmissors de coneixements, i els alumnes receptors passius, sinó que s’ha de fomentar la llibertat d’expressió dels alumnes, la participació activa, protagonisme en el seu propi procés d’aprenentatge. Que puguin desenvolupar la competència metacognitiva perquè siguin capaços, de manera autònoma, de seguir aprenent al llarg de la vida.

 

Mirada crítica i reindivicativa de Francesco Tonucci sobre la realitat educativa actual a través d’aquesta vinyeta anomenada la màquina de l’escola.

Enllaç:

http://ambullsdepsicopedagog.blogspot.com.es/2010/10/expressio-simbolica-tonucci.html

En la vinyeta de Tonucci podem veure reflectida l’escola, que trobem en molts contextos actuals, com una fàbrica que reprodueix nens i nenes predeterminats per un tipus de societat que no potencia la diversitat.

 Aquest és el camí, com bé diu Ángel I. Pérez Gómez en el seu article “PISA: preocupación i cinismo”, el qual es troba Espanya, en un sistema educatiu que només busca resultats acadèmics, aprenentatges a través de la memorització i reproducció de continguts abstractes, descontextualitzats de la vida quotidiana dels alumnes. Que no preparar als nous ciutadans per pensar, comprendre i actuar en aquesta societat cada vegada més complexa.  Podem dir que el sistema posa per davant altres preferències que s’allunyen dels interessos i necessitats dels alumnes i de la societat.

Albert Einstein, en la vinyeta seguent, ens fa reflexionar de que cal potenciar i acompanyar als alumnes a desenvolupar les seves habilitats.

 

http://acpaescolapiagandia.blogspot.com.es/

 

Per veure canvis en les aules, primer hauríem de veure canvis a nivell macro del sistema educatiu. Canvis en les prioritats polítiques i organització de l’educació que reflectís un canvi en els centres, proposant un lideratge compartit entre docents que fomentés el treball en equip, cap a la creació de projectes innovadors. A continuació, el rol del docent com un guia i acompanyant del procés d’aprenentatge dels alumnes. Persones capaces de marcar dos terrenys, el didàctic i el pedagògic. Tenint en compte l’atenció a la diversitat, les necessitats de cada alumne, com també saber facilitar als alumnes l’aprenentatge,  l’accés a la informació en diferents formes que ens proporcionen les tecnologies de la informació i la comunicació.

 

La següent vinyeta ens mostra la necessitat emergent en aquest "nou context digital".

 

http://acpaescolapiagandia.blogspot.com.es/

“Les adquisicions no es realitzen,com a vegades es creu, amb l’estudi de les regles i les lleis, sinó per l’experiència. Començar per estudiar aquestes regles i lleis, en francès, en art, en matemàtiques, en ciències, és passar l’arada davant del bou. (Imbernon, 2010).”
 

Segons l’autor, la visió de Freinet d’escola nova o activa en que l’alumne té un paper actiu en la seva educació crec que representa el que ens vol definir amb aquesta frase. Imbernon (2010) ens parla de que Freinet es mostra totalment contrari al procés deductiu d’estudiar primer les regles i les lleis de manera memorística per demostrar-les a continuació. Que ell advoca per un procés inductiu que parteixi de l’experiència de l’infant per arribar a la llei general o fins al significat. Veient el mètode inductiu com un mètode que es basa en l’observació activa i en l’experiència, un mitjà que estimula l’autoactivitat i la participació de l’alumnat.
 

En aquesta línia, pensant en un canvi de visió per part del professorat, vull incidir en què aquests haurien d’acompanyar l’alumne en experimentar, descobrir i aprendre a través de la xarxa, en un aprenentatge actiu adaptat a les necessitats de cadascú, a qualsevol hora (ritmes d’aprenentatge), creant una identitat digital per col·laborar, compartir i aprendre conjuntament. Una bona proposta seria el canvi en l’avaluació com a eina de millora.  Un canvi que permetés a l’alumne ser partícip del seu propi procés d’aprenentatge a través de la reflexió. A través de rúbriques, coavaluacions, autoavaluacions, dossiers/portafoli d’aprenentatge, etc.

Aprenentatge a l’era digital amb l’eportfolio com un instrument metodològic i d’avaluació:

 

 

Consultes:

-Imbernón, F. Les invariants pedagògiques i la pedagogia de Freinet cinquanta anys després. Barcelona: Graó, 2010.

http://blogs.publico.es/otrasmiradas/2035/pisa-preocupacion-y-cinismo/

http://www.slideshare.net/sguilana/avaluar-per-aprendre

http://educacioseglexxi.blogspot.com.es/2009/11/aspectes-clau-i-falsos-dilemes-en-el.html

Les famílies

En el mateix ordre EDU/296/2008, de 13 de juny, per la qual es determinen el procediment i els documents i requisits formals del procés d'avaluació en l'educació primària, també ens parla de la participació de les famílies.

Segons l'article 7, per tal de facilitar l'exercici del dret i deure de les famílies a participar en el procés educatiu dels seus fills i filles, el centre ha d'informar els pares, les mares o els representants legals de la seva evolució escolar per mitjà d'informes escrits, entrevistes individuals, reunions col·lectives i altres mitjans que consideri oportuns.

En aquest sentit, considero de gran rellevància la relació entre escola i famílies i, per tant, que la tasca del mestre tutor/a sigui molt acurada i treballada amb el tracte amb aquestes.
Una interacció que ha d'anar unida i cap a la mateixa direcció. I perquè això sigui posible, com bé ens esmenten Collet i Tort (2011) els docents, infants, famílies i entorn no es poden considerar com a entitats separades, com a ens que, " de veritat, no tenen vincle esencial o només en tenen de mecànic (causa-efecte). Des de la perspectiva de la interdependencia, els quatre són "la mateixa cosa", és a dir, el centre educatiu conté els quatre elements en ser-ho. I, per tant, la seva naturalesa, la seva "essència", està determinada alhora per aquests quatre elements i per les seves interaccions (i no interaccions) mútues. Que l'escola és una institució o un sistema, i per comprendre-la, cal entendre que les seves parts són quatre (famílies, fills alumnes, docents i entorn) i no dues (docents i alumnes). Que la interdependencia, la perspectiva que afirma que essencialment, ontològicament, l'escola és la institució formada per les famílies i els seus infants i joves i un entorn social, cultural, d'oci..., concret, és el primer dels fonaments per assolir una concepció, una cultura i una pràctica de l'escola basada en l'autonomia i, alhora, en la dependencia constant i mútua dels seus diferents actors.

 

-Collet, J; Tort, A. Famílies, escola i èxit. Millorar els vincles per millorar els resultats. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 2011.

EDU/296/2008, de 13 de juny Procés d'avaluació en l'educació primària

Segons l'ordre publicat al diari oficial de la Generalitat de Catalunya, l'avaluació dels processos d'aprenentatge de l'alumnat en l'educació primària serà contínua i global, amb una visió globalitzada del procés d'aprenentatge al llarg de l'etapa i centrada en el desenvolupament i la consolidació de les competències bàsiques.

La finalitat de l'avaluació és identificar les necessitats educatives mitjançant l'avaluació inicial, amb l'avaluació contínua i formadora i l'avaluació contínua i sumativa.

En tot aquest procés, però, també hi ha la finalitat d'orientar el professorat perquè ajusti la seva tasca docent al progrés dels alumnes i les alumnes. Tots sabem que aquest ajustament es fa més difícil, ja que  molt sovint els docents s'acomoden a seguir amb l'avaluació de sempre, perquè en certa manera ja els funciona. En aquest sentit penso que els mestres haurien d'adoptar una visió més amplia, intentant millorar cada dia per poder proporcionar als alumnes un ensenyament de qualitat. Amb això em refereixo en programar, avaluar i gestionar l'aula tenint en compte la gran diversitat d'alumnes, pensant en què no tots aprenen de la mateixa manera ni en el mateix grau d'aprofundiment.

Segons els criteris generals, l'article 2.3 esmenta que el procés avaluatiu no tan sols permet millorar els aprenentatges de l'alumnat sinó també els processos d'ensenyament emprats i la pràctica docent.

Enllaçat amb tot el que s'ha comentat, un aspecte també important és que s'ha d'informar l'alumnat dels procediments formals de l'avaluació per ajudar-lo a regular els seus aprenentatges. Així doncs, quina millor manera de fer que l'alumne sigui partícip del seu procés d'aprenentatge que fent autoavaluacions i coavaluacions.

El meu record en l'educació física, quan cursava l'EGB, és de realitzar unes activitats mecanitzades (tombarella, pujar la corda amb els braços, passar l'escala de fusta penjada del sostre...) tot amb la mestra avaluant segons els criteris establerts. Uns criteris que nosaltres no sabíem, i que si haguéssim tingut un mal dia haguéssim suspès les proves.

Aquest és un exemple, que és cert que en fa molts anys, però que actualment encara veiem a les escoles.

En aquesta foto podem veure la pedagogía del model. L'objectiu del mestre només és la millora de la técnica.

 

 

 

 

 

 

Com bé diu l'article 5.1 i 5.2, per respondre a les necessitats de tot l'alumnat, cal adequar els objectius de la programació a les caracterísitques de l'alumnat. Preveure diverses activitats amb diferent grau de complexitat. Preparar noves activitats que permetin aquest alumnat aprendre i participar plenament a l'aula, i incloure de manera progressiva aquestes noves opcions que també poden ser útils per a la resta de l'alumnat. En aquests casos, cal elaborar un pla individualitzat que reculli el conjunt d'ajudes, suports i adaptacions que pugui necesitar en els diferents moments i contextos escolars.

En aquest sentit, penso que en els temps que estem, les escoles que segueixen mètodes tradicionals haurien d'estar obligats a canviar. L'escola, a l'igual que una sala d'operacions d'un hospital, no pot seguir igual que fa trenta anys enrere. Una escola en què no sigui obeïr, reproduïr i callar, que no té en compte les diferències i les potencialitats de cadascú. L'escola ha de ser un context d'experimentació, de descobriment i de compartir amb els altres.



Per reflexionar...